Se conoce como sumidero todo sistema o proceso por el que se extrae de la atmósfera un gas o gases y se almacena. Las formaciones vegetales actúan como sumideros por su función vital principal, la fotosíntesis (proceso por el que los vegetales captan CO2 de la atmósfera o disuelto en agua y con la ayuda de la luz solar lo utilizan en la elaboración de moléculas sencillas de azúcares). Mediante esta función, los vegetales absorben CO2 que compensa las pérdidas de este gas que sufren por la respiración y lo que se emite en otros procesos naturales como la descomposición de materia orgánica.
En el Protocolo de Kioto se consideran como sumideros ciertas actividades de uso de la tierra, cambio de uso de la tierra y selvicultura (LULUCF por sus siglas en inglés) que se detallan a continuación. Se incluyeron en el Protocolo de Kioto, al igual que los Mecanismos de Flexibilidad, para facilitar el cumplimiento de los compromisos de reducción de emisiones
dimecres, 1 de juny del 2011
Protocol de Kyoto
Comerç internacional d'emissions
El Protocol de Kyoto en l'àmbit internacional i la Directiva 2003/87/CE, de creació d'un mercat de drets d'emissió a escala comunitària, estableixen la creació d'un mercat de tones de CO2 equivalent o unitats de carboni, el primer a partir del 2008 i la Directiva 2003/87/CE a partir del 2005.
El comerç de drets d'emissió permet a les parts incloses a l'annex I adquirir unitats de la quantitat atribuïda (UQA o, en la seva accepció anglesa, assigned amount units: AAUs) d'altres parts incloses en l'annex I que puguin reduir més fàcilment les emissions. D'aquesta manera, i per evitar "vendes en excés", cada part inclosa en l'annex I ha de mantenir un nivell mínim de crèdits en tot moment (s'anomena reserva corresponent al període de compromís).
Així mateix, el comerç de drets d'emissió permet que els països industrialitzats puguin portar a terme projectes de reducció d'emissions en països que no tenen fraccions de quantitats atribuïdes (països en vies de desenvolupament), si els projectes s'orienten cap al seu desenvolupament sostenible i si són addicionals. En aquest cas, l'ús de les reduccions que vénen d'un país sense UQA permet augmentar les emissions al país industrialitzat (amb UQA o obligacions de reducció).
Mecanisme de desenvolupament net (MDN)
El MDN és el mecanisme que permet la cooperació entre els països desenvolupats (annex I) i els països en vies de desenvolupament (no inclosos en l'annex I), és a dir, permet que els països amb compromisos de reducció, així com les entitats legals públiques o privades domiciliades en aquests països, puguin obtenir crèdits certificats per la reducció de les emissions (CER) que resultin del finançament/implantació d'un projecte en un país en vies de desenvolupament. En conseqüència, el país inclòs en l'annex I pot augmentar les seves emissions, sempre que respecti els requisits establerts pel Protocol de Kyoto per tal de salvaguardar la posició del país en vies de desenvolupament.
Els projectes que s'inicien des de l'1 de gener de 2000 es poden registrar com a MDN i, per tant, en poden comptabilitzar els crèdits per al compliment en el primer període de compromís (2008-2012), sempre que s'hagi sol·licitat el registre abans del 31 de desembre de 2005.
A més d'ajudar a les parts no incloses en l'annex I a promoure el desenvolupament sostenible, el Protocol de Kyoto estableix que el MDN haurà de resultar en beneficis reals, mesurables i a llarg termini, per frenar el canvi climàtic al país amfitrió, en forma de reducció o absorció d'emissions addicionals a les que es produirien en absència de l'activitat del projecte.
El principal problema es planteja justament en relació amb l'addicionalitat dels projectes, ja que s'ha de demostrar que el projecte no s'hagués dut a terme si no fos pel MDN. En qualsevol cas, a diferència dels projectes d'aplicació conjunta, i per tal de salvaguardar el bon ús del MDN, les unitats de reducció no naixeran fins que siguin certificades per un comitè supervisor de les Nacions Unides.
Aplicació conjunta (AC)
L'aplicació conjunta és un mecanisme previst al Protocol de Kyoto adreçat a reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle de manera eficient, mitjançant projectes que redueixin directament les emissions a l'atmosfera, o bé projectes que segrestin les emissions de carboni.
Permet la inversió entre països industrialitzats (annex I o entitats legals que hi estiguin domiciliades), és a dir, el país d'origen finança un projecte en el país de destinació i els crèdits que es generen (anomenats unitats de reducció d'emissions o URE) es computen directament contra les quotes atribuïdes a cadascun dels països.
El país inversor es beneficia de l'adquisició d'URE a un preu menor del que li costaria en l'àmbit nacional la mateixa reducció d'emissions. D'aquesta manera, les unitats obtingudes amb l'aplicació conjunta s'utilitzen per complir el seu compromís de Kyoto.
Els potencials països receptors són els països amb economies en transició de mercat, tant pels seus escenaris d'emissions com per la seva estructura econòmica, que converteix en atractives i eficients les inversions en aquests països, que alhora es beneficien de les inversions en tecnologies netes.
El Protocol de Kyoto en l'àmbit internacional i la Directiva 2003/87/CE, de creació d'un mercat de drets d'emissió a escala comunitària, estableixen la creació d'un mercat de tones de CO2 equivalent o unitats de carboni, el primer a partir del 2008 i la Directiva 2003/87/CE a partir del 2005.
El comerç de drets d'emissió permet a les parts incloses a l'annex I adquirir unitats de la quantitat atribuïda (UQA o, en la seva accepció anglesa, assigned amount units: AAUs) d'altres parts incloses en l'annex I que puguin reduir més fàcilment les emissions. D'aquesta manera, i per evitar "vendes en excés", cada part inclosa en l'annex I ha de mantenir un nivell mínim de crèdits en tot moment (s'anomena reserva corresponent al període de compromís).
Així mateix, el comerç de drets d'emissió permet que els països industrialitzats puguin portar a terme projectes de reducció d'emissions en països que no tenen fraccions de quantitats atribuïdes (països en vies de desenvolupament), si els projectes s'orienten cap al seu desenvolupament sostenible i si són addicionals. En aquest cas, l'ús de les reduccions que vénen d'un país sense UQA permet augmentar les emissions al país industrialitzat (amb UQA o obligacions de reducció).
Mecanisme de desenvolupament net (MDN)
El MDN és el mecanisme que permet la cooperació entre els països desenvolupats (annex I) i els països en vies de desenvolupament (no inclosos en l'annex I), és a dir, permet que els països amb compromisos de reducció, així com les entitats legals públiques o privades domiciliades en aquests països, puguin obtenir crèdits certificats per la reducció de les emissions (CER) que resultin del finançament/implantació d'un projecte en un país en vies de desenvolupament. En conseqüència, el país inclòs en l'annex I pot augmentar les seves emissions, sempre que respecti els requisits establerts pel Protocol de Kyoto per tal de salvaguardar la posició del país en vies de desenvolupament.
Els projectes que s'inicien des de l'1 de gener de 2000 es poden registrar com a MDN i, per tant, en poden comptabilitzar els crèdits per al compliment en el primer període de compromís (2008-2012), sempre que s'hagi sol·licitat el registre abans del 31 de desembre de 2005.
A més d'ajudar a les parts no incloses en l'annex I a promoure el desenvolupament sostenible, el Protocol de Kyoto estableix que el MDN haurà de resultar en beneficis reals, mesurables i a llarg termini, per frenar el canvi climàtic al país amfitrió, en forma de reducció o absorció d'emissions addicionals a les que es produirien en absència de l'activitat del projecte.
El principal problema es planteja justament en relació amb l'addicionalitat dels projectes, ja que s'ha de demostrar que el projecte no s'hagués dut a terme si no fos pel MDN. En qualsevol cas, a diferència dels projectes d'aplicació conjunta, i per tal de salvaguardar el bon ús del MDN, les unitats de reducció no naixeran fins que siguin certificades per un comitè supervisor de les Nacions Unides.
Aplicació conjunta (AC)
L'aplicació conjunta és un mecanisme previst al Protocol de Kyoto adreçat a reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle de manera eficient, mitjançant projectes que redueixin directament les emissions a l'atmosfera, o bé projectes que segrestin les emissions de carboni.
Permet la inversió entre països industrialitzats (annex I o entitats legals que hi estiguin domiciliades), és a dir, el país d'origen finança un projecte en el país de destinació i els crèdits que es generen (anomenats unitats de reducció d'emissions o URE) es computen directament contra les quotes atribuïdes a cadascun dels països.
El país inversor es beneficia de l'adquisició d'URE a un preu menor del que li costaria en l'àmbit nacional la mateixa reducció d'emissions. D'aquesta manera, les unitats obtingudes amb l'aplicació conjunta s'utilitzen per complir el seu compromís de Kyoto.
Els potencials països receptors són els països amb economies en transició de mercat, tant pels seus escenaris d'emissions com per la seva estructura econòmica, que converteix en atractives i eficients les inversions en aquests països, que alhora es beneficien de les inversions en tecnologies netes.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)